El dinar

El Roc Bacardit va entrar al saló de llevant amb la brusa tacada de mascara, els cabells despentinats i un somriure d'orella a orella. La taula estava parada i tot el món seia al seu voltant, impacient. La mare,  que com la resta de comensals portava les millors peces de roba del moment i les millors joies del Palau, se'l va quedar mirant amb una barreja d’enuig, decepció i resignació. 

No va caldre cap paraula perquè el Roc entenguera que havia oblidat un fet important de nou. Una mena de dinar important amb algú important, esdeveniment per al qual havia d'estar presentable. I la veritat era que, després d'hores i hores xafardejant amb els seus amics els ratpenats i les seues amigues, la Dori i la Mina, dos talpons femella que viuen a les Coves, òbviament no estava preparat.

Va deixar una disculpa amb els seus gestos habituals: braços amunt i avall com si el moguera un titellaire i cara de no haver trencat mai un plat. Les escales de caragol que pujaven a la torre de ponent van aguantar els seus àgils passos i els graons de pedres blaves amb aquella superfície lluenta, quasibé no en varen notar el pes. La portella de la cambra, en l'últim pis, es va obrir sola en notar-lo arribar, el grinyolar de la fusta contrastava amb el silenci de les petjades. Es va vore un rellamp darrere de l’Adrabla i unes primeres gotes gruixudes varen començar a tintinejar contra el sostre metàl·lic de la veïna fàbrica de pintes.

El Roc estava content, la Dori i la Mina li havien portat una llavor de l'arbre de la sang des del mateix subsòl del món. Com s'estimava aquelles talponetes entremaliades. L'arbre de la sang era el seu arbre preferit, fea milers d'anys que l'últim d’estos arbres havia mort juntament amb els elfs del bosc i amb els dracs. De fet, la mort dels dracs en va ser la causa. Igual com un centenar d'anys abans havia passat amb la mort del dodo,  la mort del drac havia provocat la desaparició d'esta espècie d'arbre. Resulta que l'arbre de la sang és reprodueix per un fruit que més prompte s'asseca i mor que es descompon i germina. Tanmateix, els dracs eren uns grans amants d'aquesta espècie de fraules sangonoses. Les menjaven amb deler i amb la seua digestió n’alliberaven les llavors, que acompanyades dels excrements draconians feien germinar aquell meravellós arbre d’escorça blanca i fulles vermelles en l'estiu. 

El jove no podia deixar de pensar en el lloc on plantaria la llavor de l'arbre màgic. Havia de ser un lloc especial, un lloc que estimara i un lloc on d'ací mil anys romanguera. El Roc sabia que les previsions a mil anys són una quimera però també sabia que havia de trobar el lloc perfecte.

Mentre queia aquella pluja d'estiu que havia refrescat l'ambient en un minut i amb els crits de fons de la seua mare es va començar a vestir com manava el protocol. Uns mocasins blancs i una brusa blanca acompanyats d'uns pantalons i un jupetí de ras blau marí. No va voler repentinar-se aquells cabells color canyella, se'ls va deixar amb un floc cap a cada banda com els personatges dels còmics que tant li agradava llegir en el seu temps lliure.

Va tornar a baixar les escales. Esta vegada era com si haguera tornat al món real i el seu pes queia amb força sobre cada graó. Va alentir a por a poc el pas fins al capdavall de l'escala i va passar el gran saló a peu pausat cap al saló de llevant on tot el món l’esperava estàtic. Es va sentir com els prínceps del conte de la Bella Dorment després de passar els esbarzers i les argilagues i entrar al castell. Quan va passar la porta, tot el silenci i la tranquil·litat es va tornar renou. Les cambreres varen començar a servir el menjar. Va seure a taula i de seguida li varen servir una «soupe froide aux legumes» que no era altre que un gaspatxo andalús.

Va mirar la resta de comensals u per u i tots li varen semblar anodins. Tots excepte una xicona d’uns anys més que ell. Tenia els cabells rulls, foscos com la nit, així com la seua pell també fosca, que destacava entre la pal·lidesa de la resta de convidats. Pero allò que el va impressionar en va ser la mirada, mentre la resta tenia una mirada perduda, l’esguard de la jove demostrava intel·ligència i interès, aquella avidesa per aprendre que sempre han demostrat els follets de biblioteca i els ratolins formatgers.

No s’hi podia apropar encara, però no li va traure l’ull durant tota la vetlada, plat rere plat l’observava. La xicona tenia una conversa molt amena amb una velleta adinerada que seia al seu costat, la famosa Giorgetta Duran-Bonig, revesnéta del duc de Miehnehoh i descendent directa per línia femenina de l’emperador d’Aatsú. La seua vasta cultura i la seua alta alcúrnia es veien sempre empanyades pel seu monotema: el seu gat Bigotis. Contava cada detall de la seua vida, des del menjar que li agradava fins al tipus de caca que havia fet aquell dia. Era un tema sense límit.

Malgrat tot, la faç de la jove no demostrava l’avorriment i el cansament que li haurien produït a ell, ni tan sols tenia els ulls perduts com si haguera marxat a un altre pla d’existència mentre la velleta la marmolava amb la seua cantarella. Els seus gests eren d’interés i fins i tot amb rèpliques que de tant en tant provocaven un somriure en aquella cara acartonada a l’estil de la seua homòloga, la duquesa d’Alba.

Va arribar un moment en què l’interès per la conversa de les dos fèmines el tenia en vil i no podia pair no escoltar els sons que sortien dels seus aparells fonològics. Des de la làmpada del sostre, aquell chandelier del que s’engronsava aquella cantant en el videoclip, va abaixar una aranyeta. En realitat no era una aranya qualsevol, era un segador. Va lliscar pel fil de teranyina fins al muscle del jove i en notar-lo, el Roc va fer un somriure d’orella a orella./Era la seua salvació, un xiuxiueig va ser suficient perquè el segador es posara en marxa:

— Messidor —li va dir pel seu nom francés —veges què pots fer perquè puga escoltar aquella conversa.

I el Messidor es va posar al costat de la seua orella i va començar a filar i filar dins del seu oït. Als pocs segons, un conjunt de fils varen començar a eixir en espiral cap a la làmpada mentre el segador feia voltes a tota virolla sobre si mateix. Es va despenjar de braç a braç de la làmpada i es va deixar caure amb un altre manoll de fils fins a mig metre més amunt de les dos dones. Allà va començar a teixir una mena d’auricular de teranyina i als pocs segons el so passava amplificat cap al jove, que va començar a escoltar impacient.

— ... però el Bigotis ara ha fet una nova amiga, és una blanca, vivia molt de temps al costat del meu chateau, per ací per la partida de la Caixa. El meu marit li posava coses lluentes en el jardí perquè vinguera i clar, un dia d’aquells conegué el Bigotis.

— Jo també tinc una blanca, sap? És molt amiga meua, però en realitat la utilitze com a missatgera. Em comunica amb el meu pare. Sabia vosté que les blanques aprenen paraules i fins i tot poden transmetre missatges?

— Oh, sí, sí! I tant que sí. El Bigotis parla molt amb ella, però la nostra blanca no parla ara. Encara que l'altre dia se li va escapar un miol,  haha!

— Haha! Va maular de veres? No m'ho puc creure.

— I tant que sí, xiqueta. Una dona del meu estatus té prohibit mentir. Per qui m'has pres?—va fer un gest amb la mà i el seu guardaespatles, que estava dret darrere seu, va agafar la cadira i la va fer enrere perquè es poguera alçar. 

La xicona es va quedar de pedra però no va gosar dir paraula. Amb un mig somriure va girar el cap a dreta i esquerra i li va fer una salutació amb la mà com si es tractara d'una fallera major passant pel carrer de Sant de Vicent. La velleta no la va ni tan sols mirar. Es va posar les seues ulleres de sol d'estil anys 50, amb els extrems acabats en punta i es va espolsar les molles que li podien quedar sobre aquell pantaló pirata de color rosa que li feia unes cames més fines que les d'un agró. La dona es va girar cap al Roc, que va poder fixar-se en el seu semblant i, la veritat és que, en vore aquella permanent taronja,  aquella pell acartonada i aquells llavis rosa més amples que llargs, li va entrar una carcallada ensordidora, i com si fora un boig, es va alçar i va començar a aplaudir sense parar.

Tota la taula se'l va quedar mirant. Atònits, els convidats, varen fer cara d’escarotats, tots excepte la xicona, que de colp i volta va començar a riure també.  Ningú no entenia res, les cares de la resta d’invitats eren cada vegada més serioses. La mare del Roc es va posar roja com una tomata, és va alçar i va començar a estirar els braços cap avall amb els punys tancats. En vore-la, el Roc va tancar la boca, és va alçar també i es va posar ert, intentant aguantar-se les ganes de riure. El mateix li va passar a la xicona.

La velleta, impassible va sortir del saló i tot seguit del Palau. Havia aparcat el seu Cadillac a les cavallerisses i va eixir pel gran arc de pedra a una velocitat pasmosa. La moto del seu guardaespatles la seguia a pocs metres de camí a la ronda de la població.